La Reforma Electoral que NO vull

Aquests dies s’està parlant molt sobre el fet que cal una reforma de la Llei Electoral, arran sobretot de les acampades dels Indignats, que estan commocionant fins a cert punt l’escenari polític. Tanmateix, hi ha gent que fa anys que parlem de la necessitat d’aquesta reforma; de fet, hi ha col·lectius que en parlen des de 1978.

Però avui no parlaré de les reformes que reivindiquen la gent que fa dècades que està lluitant per una llei més justa, sinó d’algunes propostes que estan sortint darrerament i que, al meu mode de veure-ho, perjudiquen la democràcia. Són dues propostes que semblen agafar força, i aquest fet, com a mínim, m’inquieta.

En primer lloc, em posiciono desfavorable a les llistes obertes i desbloquejades. Poder col·locar en l’ordre que hom vulgui els candidats i poder-ne triar de diverses candidatures, pot implicar que la gent amb més recursos pugui pagar-se una campanya personal de grans dimensions, en front d’una campanya més humil a què puguin aspirar els candidats amb menys recursos. O encara més greu: ens trobem davant el risc que les empreses financin espectaculars campanyes a individus que, després, hauran de pagar-los favors.

En segon lloc, l’elecció en circumscripcions uninominals. En ares d’acostar el candidat a la població i que els votants sàpiguen quina política o polític els representen, es proposa de crear col·legis electorals petits en que només un candidat sigui escollit. Això comporta dues estocades a la democràcia. Primer, el reforçament del bipartidisme, atès que únicament els partits més grans obtindran representants. En el cas que, posem, en una circumscripció el Partit A tingui el 28% dels vots, el Partit B el 27%, el Partit C el 26%, el Partit D el 19% i, només el candidat A tindrà aquell representant. I això vol dir que el 72% dels vots restants van directament al reciclatge.

El segon cop de mort a la democràcia és el fet que tornem a l’enganyifa de sempre: l’eix territorial per sobre de l’eix social. No és això, companys. Un diputat no ha de representar un territori, per això ja tenim els senadors (també cal reformar el Senat, en parlo en la propera entrada). Si seguim pensant que els polítics han de defensar territoris, anem malament. S’han de defensar idees, models. Si encara pensem que, en situació de crisi, la batalla és entre Barcelona i Madrid i no entre Treballadors i Poderosos, tenim un problema. Perquè el senyor Rodrigo Rato (Caja Madrid) no s’està enriquint més que el senyor Isidre Fainé (La Caixa).

Anem en compte amb la reforma electoral que demanem, perquè segons cop es traduirà en menys pluralitat, més bipartidisme, menys democràcia i més poderosos a les Cambres.